Algun aplaudiment per als professors?

Font: El Periodico

La imatge dels veïns de Barcelona aplaudint espontàniament els Mossos d’Esquadra és genial. Més encara després d’uns anys en què el paper d’aquest cos policial ha estat molt qüestionat arran de casos que fan pudoreta, les coses com siguen. Ara, però, la societat s’ha tret el barret perquè, certament, s’ho han currat i és l’orgull d’un país. Els mitjans de tot el món així ho corroboren en fer del cos policial català un exemple de rigor i de faena ben feta. Enrere queden els casos Quintana, els maltractaments als calabossos o les agressions innecessàries. Sembla que la societat civil ha passat pàgina i ha abraçat els Mossos com mai havien fet, potser també en un intent de buscar i trobar elements de què sentir-se orgullosos davant la inoperància dels espanyolíssims de ponent.

El cas és que enmig de les tragèdies sempre apareixen “herois”. Fins i tot mitjans de tot el món han etiquetat com a heroi de l’any el futbolista -com no- Lucas Digne, un trist lateral del F.C. Barcelona que va acudir a Les Rambles per socórrer els ferits. “Herois” com Digne deuen haver-ne milers, com aquelles persones que el mateix dia de l’atemptat terrorista oferien aigua i entrepans als atrapats a les sortides de Barcelona. Herois, com John Snow o el Capitán Trueno? A mi em fa mandra parlar d’herois perquè crec que s’està elevant a esta categoria comportaments que són senzillament humans, perquè si l’amor al proïsme és heroic, vol dir que estem molt malament. Almenys, és reconfortant saber que els gestos d’humanitat encara emocionen.

En fi, envejós com sóc, he llegit amb entusiasme l’article La lista de clase, del professor Marcelo Soto. A banda de subratllar cada línia del seu article, diria que no recorde cap situació en què la societat, espontàniament, s’haja parat per a fer un aplaudiment al cos de professors d’un institut o d’un col·legi. No és que pense que els professors mereixem un homenatge –o sí-, però voldria que la gent tinguera en compte que, en certa mesura, som el cos de docents, entre altres, els que cohesionem la societat des de baix, som el morter que lliga l’allioli, som també “herois”! Com diu el col·lega Marcelo, qui de nosaltres no s’ha ensumat mai un nano com el que ha acabat atemptant a Barcelona? I així i tot, l’única arma que tenim a l’abast són els llibres i les abraçades, la comprensió i la il·lusió d’oferir-los casa nostra. Del Govern, avui aplaudit, poc rebem i sovint ens trobem sobrepassats i sense eines.

Tot el món està molt enfadat perquè l’Estat no ha concedit les places de Mossos que es reclamaven des de la Generalitat, i segurament són necessàries i urgents tal i com estan les coses. Però no ens oblidem, per favor, de les demandes del professorat perquè som nosaltres i ningú més els que tractem diàriament amb els xiquets i els joves que d’ací uns anys seran el futur del país. A una setmana i escaig de començar un nou curs, renovem la confiança amb els professors i posem-los en el lloc que es mereixen, sense heroïcitats, només en la justa mesura de saber que “tot i que viuen com a reis” i que han d’aguantar els nostres fills durant huit hores diàries, són dignes dipositaris de l’esperança de la societat. I això, no està pagat ni en diners ni en vacances.

Anuncis

Deixa un comentari amb el teu nom real

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s