No sé tocar el piano

Quan tenia 7 anys ma mare volia apuntar-me a “solfa”. La seua il·lusió era que ma germana o jo haguérem aprés a tocar el piano, però estic segur que s’hauria conformat amb què algú dels dos haguérem reeixit tocant la caixa (amb tots els meus respectes cap a la caixa i cap als qui la toquen). No sé què deuria pensar ma germana de tot això en aquella època, però jo ja tenia prou amb els partits de futbol que organitzàvem cada vesprada en eixir d’escola; en això es basaven aleshores les modernes activitats extraescolars sense les quals, com tots sabeu, els xiquets dels 80 i dels 90 ens hem convertit en uns fracassats i en uns autèntics tarugos, i no com els d’ara.

El cas és que vam aprendre a jugar a futbol, a enviscar i a conèixer les coves del terme i atrinxerar-nos per a protegir-nos de les pedres enemigues, a fer “calceta” i a tantes altres coses amb les quals aprenguérem a relacionar-nos i a viure, tan senzill i tan complicat com això. Alguns de nosaltres, a més, anaven a solfa, però no jo. Per això no entenc ni un borrall de música, de bona música vull dir. La contaminació acústica (sense K) a la qual vivim sotmesos no fa més que allunyar-nos de la capacitat de saber destriar el que es bo i el que no ho és; la saturació invisibilitza les coses bones i ningú ens ensenya a destriar i a garbellar el gra de la palla. Crec que el problema de la música és el mateix que el de la literatura, el del cinema, el del vi, el del menjar, el de la roba, o fins i tot el de les persones. Hi ha massa de tot i ens hem tornat ganduls a l’hora de fer l’esforç per a intentar comprendre i valorar el que paga la pena i el que no, acceptem de bona gana el que ens obliguen a engolir i demanem més i més: ràpid, una altra que s’acaba!

Jo em confesse ignorant de moltes coses, i maleïsc aquells que volen fer-nos aprendre a l’escola com crear una S.L. en comptes de fer-nos estimar Cervantes, Wagner, els fandangos, Cézanne o Buñuel. Diran que saber posar en marxa una empresa és molt més útil i pràctic que tot això, sobretot és pràctic per a ells perquè al mateix temps que fomenten la ignorància i la incultura creen consumidors disposats a obrir-se de cames i a empassar-se les cagarrines de la mediocritat. Tots formem part d’eixa merda, jo el primer.

En tot cas, tot acceptant els meus límits i que no sé tocar el piano ni la caixa, tracte de desfer-me de la ronya que un ha de patir pels collons de les S.L. La vanitat i l’estupidesa (és el mateix?) fa que les persones creguen que valga la pena fer pública la seua merda (com jo, que potser em pense que açò valga la pena de llegir). Done per fet que la vanitat és una altra merda intrínseca que portem congènita al gènere i poca cosa podem fer al respecte; per sort, la vanitat ha fet que Cervantes, Wagner, Cézanne i tants altres pensaren que ells, potser sí, podien aportar alguna cosa bona al món. El problema són els estúpids vanitosos i les S.L. que no deixen d’apilar muntanyes de merda pop, de papers infumables i inflamables que els seus autors anomenen llibres i, el que em toca més els ous, de menjar ràpid que s’hauria de deixar de menjar ràpidament.

I tot això ho he pensat mentre treballe davant l’ordinador i escolte la banda americana The War on Drugs, un grup que no etiquetaré per no ficar la gamba. M’ha semblat extraordinari i no sé si és perquè he arribat a ells gràcies a Sènior i el Cor Brutal o perquè hui és diumenge i fa bon oratge, això ho hauran de decidir els que saben tocar el piano, o la caixa. Jo només sé jugar a futbol.

Anuncis

Deixa un comentari amb el teu nom real

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s