Els Dolors de Biar

Foto de Sergi Gómez

M’ha entusiasmat l’article que Sergi Gómez i Soler ha publicat al seu fantàstic blog al voltant del Dia dels Dolors a Biar. Tot i que ell a mi no em coneix, jo a ell sí. El vaig conèixer fa un grapat d’anys en un seminari organitzat per la Universitat d’Alacant a la Seu Universitària de Biar sobre la cultura popular valenciana. Van ser per a mi uns dies de descoberta, d’arqueologia etnogràfica, i és que les animetes que vivim als pobles – o vivíem –  som incapaços de sospesar la vàlua i la riquesa dels costums que ens descriuen i ens situen en un determinat hàbitat cultural. Sovint passa que han de vindre de fora – els d’Ontinyent són de fora?–  per posar-nos un espill davant dels nassos i explicar-nos qui som.

Les celebracions i les festes que se celebren al llarg de l’any expliquen moltes coses del passat i del present de la gent, per això el manteniment i la recuperació d’estes tradicions són vitals per a la supervivència de la identitat cultural en el futur. A Biar ja fa molts anys que diversos grups locals han fet retornar velles tradicions que teníem sepultades als baguls dels nostres avis i besavis, i el millor de tot és que eixa descoberta va fent-se cada volta més i més gran a mesura que els anys passen, cada volta més gent s’hi apunta i hi participa. Eixa és la grandesa del Rei Pàixaro, d’Els Espies, del Ball del Jesús, de les festes dels sants a l’estiu, de les Bótes dels Dolors i qui diu que ací haja d’acabar la cosa. La popularitat és necessària perquè una manifestació cultural no esdevinga únicament folklore, i com bé apunta Sergi, es fossilitze en l’infantilisme com ha passat en el Carnaval. M’afegisc a Sergi per a donar les gràcies a tota aquella gent i entitats que han fet renàixer i perviure els nostres costums.

El cas és que llegint l’article m’han madurat els records. A casa, el Dia dels Dolors era una obligació anar a felicitar la tia Lola. Quan acabàvem de treballar al restaurant ens escapàvem tots i acudíem al berenar que la tia Lola i el tio Quico havien preparat per a la família: coques i dolços per al primer torn i vermut i casquerull per al segon; cervesa, Fanta de taronja i, molt important, Bitter Kas. Crec que acudíem per torns. Les cunyades Morilles, els nebots, les amigues del Castell i entre uns i altres i com podíem acudíem nosaltres. Així, entre amics i família la sobretaula se’ls allargava des que acabaven de dinar fins l’hora de la foguera. Els pares enraonaven amb la tia Lola de moltes coses que ara no sabria dir, havia sigut una dona molt lúcida i templà fins l’últim moment. El tio Quico, per contra, s’entretenia amb els més joves i tirava de repertori còmic. Era igual de lúcid, sempre li va agradar la festa i algun gotet de vi.

Les fotografies de Sergi també m’han fet revifar unes històries que m’explicava la tia Lola sobre la festa de l’aigua que acompanya la foguera. Segons deia, quan eren “xiquilles”, eixa nit agafaven draps i mocadors vells i els xopaven a les fonts per a arruixar-se. Passaven la vesprada carrera amunt carrera avall per tots els carrers i les fonts del poble, finalment s’arraulien al voltant de la foguera i mentre s’assecaven, torraven alguna cosa per sopar. Ara els mocadors i els draps vells són pistoles Made in China, què voleu, ens hem modernitzat. Però tot i l’embranzida de la festa de les Bótes, em fa l’efecte que els joves ja han deixat d’acudir a la festa i de celebrar certes coses perquè fa temps que han desconnectat de tot això, no perquè no els puga interessar, sinó perquè esta vida postmoderna els ha encolomat quefers “més importants” que perseguir-se amb un drap xop d’aigua o a participar en carreres de conills. L’educació a casa i a l’escola és clau per al redreçament cultural que pretenem, però tinc el pressentiment que alguna cosa més haurem de fer amb la joventut si no els volem perdre de vista. Sort dels xiquets i de l’escola que ja fa molts anys que es mostra compromesa amb estes tradicions i sort de certes persones que han aconseguit fer orbitar una part del jovent en estos quefers. Hi ha esperança. Del que no estic convençut és fer que els pares i els iaios dels xiquets deixen de fer fotos amb el mòbil al xiquet arrastrant la bóta i s’unisquen a la festa, perquè en el cau de conills, el que fan els pares fan els fills. O, ho hauríem de dir al revés?

Celebre l’article de Sergi perquè ha sabut portar al paper l’esforç per recuperar el poble i la bellesa de les coses senzilles. Biar serà un poble de futur si sap valorar i comunicar eixes xicotetes culleradetes de tradició, de present i de bellesa que totes juntes ens configuren com a poble i no es deixa dur per la grandiloqüència i les idees de bomber coents que a voltes ens toca patir.

Anuncis

Deixa un comentari amb el teu nom real

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s