Provisional i primer tast de la Xina

I com qui no vol la cosa, després de tot, ja sóc a la Xina. Estos primers dies, a voltes, m’ho dic a mi mateix per acabar-m’ho de creure, com si tot açò només ho estiguera veient en una pel·lícula. Shijiazhuang és lleig a matar, ni rastre de parcs verds amb gent gran fent ioga, ni senyors Miyagis de cara afable que amb els palmells ajuntats assenteix en passar tu pel davant. De moment tot és prou decadent i vertiginós: les avingudes són enormes i grises i els semàfors gegants pengen d’uns cables que arquegen massa, les llambordes ballen i esguiten quan passes pel damunt i ha plogut, els edificis pateixen igual que les gents la grisor de la contaminació i sembla que ningú haja previst cap pla de rehabilitació en trenta anys, tot sembla vell. En contrast, la vida al carrer s’assembla a un passeig per la fira: els aparadors són ben acolorits amb lletres xineses ben grosses que conviden a passar, o a fugir, segons com; cada comerç disposa d’un bafle a l’entrada d’on ixen músiques d’allò més variades com Laura Pausini si es tracta d’una pizzeria, Coldplay si és un KFC o la majoria de voltes el pop ranci i melodiós xinès que vindria a ser com l’Alejandro Sanz d’ací; els xofers dels autobusos, els taxistes, els que condueixen el seu cotxe, els de la bicicleta a pedals i els de la burricleta a motoret, tots, absolutament tots fan sonar el clàxon tothora com si el seu equip haguera guanyat la Champions. Tots els comerços tenen una pàtina de polseguera i negror a dins i a fora que sembla no importar massa, poques coses són al seu lloc, menys encara els empleats que abans d’atendre’t han d’acabar d’enviar un missatge, preparar un te o esbroncar el fillet que passeja amunt i avall per la botiga. Es podria dir que ací tot és més natural, no existeix la teatralització del comerç nostre on quasi tots fem bona cara per a atendre els clients, tot els productes són ben arrenglerats i la pols es trau una volta al dia. Ací a la Xina no hi ha miraments perquè de tants com són ningú es saluda, ningú diu gràcies, s’atén amb desídia i prou.

Ací homes i dones tenen faena, el que no tenen són uniformes. Una dona solda al taller amb un glamour coentet.

Els iaios que no treballen fan com els nostres, es dediquen a mirar com els altres treballen. Ací, en comptes de mirar obres miren com els mecànics que es posen a les cantonades amb uns taller-carromato reparen motocicletes, encerclen el mecànic i pronostiquen el mal de la motocicleta, li diuen al mecànic com l’ha de reparar i escupen al terra. Com els nostres. També s’asseuen en unes taules al carrer a jugar a alguna cosa semblant a les dames, però amb peces molt més grans; hi ha també la versió manual del Mahon Titans que hem jugat tantes voltes al Windows. Deu ser una afició semblant a la dels majors dels pobles quan juguen al dòmino, a la brisca o al julepe.

El que més m’agrada és el menjar. Per tot arreu trobes carros a les voreres com els dels antics geladors oferint una especialitat: caldos, pintxos, tallarins. Les olors d’uns carros i d’altres es mesclen i s’ol una fortor agradable, de bon menjar. Al costat dels carros també es posen el que diríem fruiteries ambulants, dones i homes que venen pinyes, canya de sucre, pomes molt grosses, mandarines de miniatura, manats de bananes. També es troben uns altres que ofereixen panets per a bullir i pasta fresca, una cosa semblant als dumplings. Cada ració de qualsevol menjar oscil·la entre 5 i 12 yuans, és a dir, entre 1 i 2 euros. No cal marejar-se per cuinar a casa ni anar a buscar grans restaurants.

Un restaurant de barri. Els cuiners.

Un restaurant de barri. Els cuiners.

El primer dia vaig esmorzar en un restaurant tradicional, ben senzill, com tots. Era allargat, no més de 20 metres quadrats. Hi havia tauletes a les parets i tamborets per a seure i arrear. La cuina era allà mateix i li demanaves al cuiner el que volies, la dona acabava de pastar una mena de bunyolets que després es bullen i estan boníssims i la xiqueta de 2 anyets plorava. El menjar era deliciós: una sopa de tallarins, api, coriandre i altres fulles que no vaig saber què eren i un entrepà redonet amb una carn de porc melosa i deliciosa. De música ni rastre, estos restaurants típics són tranquils i fa goig dinar sense decibels al voltant, només la música de les olles, les paelles i el sofregit. Pareix que no moriré de fam, tots tranquils.

Per un euro pots dinar un bon caldet i un plat de pasta xinesa

Per un euro pots dinar un bon caldet i un plat de pasta xinesa

 

Fruiteries ambulants

Fruiteries ambulants

Anuncis

One thought on “Provisional i primer tast de la Xina

Deixa un comentari amb el teu nom real

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s