Ressenya: El cel segons Google

Cel de Noto

La frustració de la Naïma de no poder tornar enrere i no poder canviar certes coses que li han succeït i que ella mateixa ha fet que succeïren és el teló de fons d’aquesta breu novel·la. El cel de Noto, a Siracusa, mirat des del Street View de Google és només un rastre llunyà de la idealització que la Naïma ha fet al llarg dels anys d’un temps que ha anat endolcint a força d’injectar sucre a la memòria i que conserva per no deslligar-se definitivament de la difícil relació amb l’Èric. La memòria és en l’obra de Marta Carincero un esborrany constant de gargots punyents on els personatges entren i surten per mirar de trobar explicacions a les seves misèries quotidianes. L’autora farà evolucionar els personatges de manera que aprendran a gestionar la memòria per poder sobreviure a ells mateixos:

Amb els anys, certes veritats que no haguessis acceptat sota tortura passen a integrar el catàleg d’històries que ja pots sentir explicar.

 

Aquesta novel·la gira sobre dos eixos narratius diferents però molt semblants. El primer, i segons trobe el principal per la seva carrega discursiva i reflexiva, és la història de la Naïma, una dona jove, carregada d’una nena a qui va voler adoptar ella sola i que ara ha de tornar a Barcelona per a assistir a les últimes alenades d’un pare del qual s’havia separat en la infantesa. Allà haurà de sacsejar de nou la memòria i enfrontar-se als prejudicis i a les pors que havien fet odiar son pare. Més encara, la veritat del pare farà trontollar la seva identitat i la construcció familiar que havia anat idealitzant amb la mare i l’àvia.

Per una altra banda, Carnicero escriu el fatal clímax de la relació dels pares de la Naïma en l’època actual, el Marcel i la Júlia. Es tracta d’un aspre retrat d’una parella de modernets del barri de Gràcia, tots dos intel·lectualoides, que busquen en l’adopció l’al·licient que han perdut amb els anys. Però allò que havia de convertir-se en l’esclavó definitiu cap a la felicitat, es tornarà la llosa mortal de la relació. L’adopció esdevé en la novel·la un espai de cavil·lació a partir de les experiències de la Júila i la Naïma en tant que mares i de la Naïma en tant que filla.

Un fill no pot estar pendent d’estimar algú que s’estima abans a ell mateix i s’empara en les pròpies mancances per excusar absències injustificables.
Crec que és per respecte que la mare ha omès sempre aquesta part de la història: no pots explicar a un fill que no has parit que t’hauria agradat sentir-lo a dintre perquè corres el perill que no t’entengui, que pensi que menystens el lligam que us uneix en favor d’un vincle que suposes més íntim.

 

Tot esclatarà quan els somnis del Marcel i la Júlia es veuen afectats per la gestió de les coses d’anar per casa i el Marcel troba aixopluc en una apassionada relació amb una mestra del centre on treballa. La Júlia entrarà en una espiral de desconfiança creixent incapaç de controlar. La fidelitat i la concepció de les relacions modernes és en aquesta novel·la unes constants fonts de discussió i aprofundiment. L’autora palesa de forma genial i subtil una realitat crua i humanitzadora de les relacions que han bastit el seu futur a base de demanar-li massa coses a la vida. El Marcel i la Júlia s’erigeixen com dos paradigmes de les contradiccions humanes a partir de les quals s’arriba a empatitzar tot i els pecats fatals que cometran tots dos.

Un altre eix temàtic sobre el que reflexiona l’autora és el del temor a la veritat. La recerca de la veritat és en els personatges un vici inabastable que els conduiran a la quasi autodestrucció. Tot i les sospites, a pesar dels presagis i de l’horror que els pot causar arribar fins al fons de la qüestió, tant la Naïma com la Júlia travessen un aspre desert de dubtes i malastrugança per albirar l’evidència.

La veritat, va descobrir, no alleuja la situació ni la fa més digerible, només l’evidencia i t’obliga a mirar-la a la cara; s’instal·la al sofà com un parent incòmode i et força a reescriure totes les rutines.

 

La novel·la està escrita amb un llenguatge literari àgil i magníficament construït. No hi ha la necessitat en cap moment de retornar a l’inici del paràgraf per reprendre el fil, i això és d’agrair. Més encara, Marta Carnicero acoloreix el seu estil lleuger amb petits fragments de gran bellesa i d’una elaboració d’orfebreria. Les comparacions i les metàfores se succeeixen, sobretot en la veu de la Naïma que és quan l’autora deixa anar més el flux de consciència.

Camines a poc a poc, com arrossegant un vel de núvia trista
Amb una certa pràctica vaig aprendre a veure-les venir com un cel encapotat que s’acosta de lluny

 

I al costat d’aquestes pinzellades encara trobem sentències d’un nivell que s’acosta a l’aforisme per la carrega assertiva i punyent de les seves declamacions:

Si Pavlov s’hagués topat amb mi hauria arraconat tots els seus gossos, n’estic convençuda: la ment humana sembla més propesnsa a les absurditats que la de cap altre animal; si és així, segur que és molt més divertida d’estudiar.
De vegades les tortures més simples són les més cruels.
Sovint ens estimem, i fins i tot ens permetem de fer-nos mal, com si tinguéssim carta blanca per rectificar, tot el temps del món per aspirar a la felicitat i cap pressa per aconseguir-la, mentre arribi.

 

El tractament dels temes, el bastiment de la història, els personatges, el llenguatge i alguns suggeriments culinaris, musicals i literaris implícits fan d’El cel segons Goolge una declaració d’intencions molt seriosa i un estil personalíssim que esperem trobar en les properes entregues.

Felicitats, Marta!

Anuncis

Deixa un comentari amb el teu nom real

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s