El conte de quan vaig perdre el mòbil

Havia anat a jugar a futbol com quasi tots els dissabtes. La Laura voldria que en comptes de córrer darrere una pilota ho fera al seu costat, però córrer m’avorreix solemnement, molt més si ho has de fer entre semàfors, pol·lució i hipsters del córrer. Barcelona és un femer de pijos del córrer que quan han d’eixir a fer «running» o «joguing» -perquè ells no podrien limitar-se a córrer- passen més hores tunejant-se i ajustant les apps del mòbil que fent allò que que s’ha de fer estrictament quan es tracta de córrer: córrer. En acabat, i molt abans d’entrar a la dutxa, publiquen al núvol virtual les seues marques perquè estan segurs que tot déu està desesperat per saber quantes quilocalories han cremat, quin ha estat el quilòmetre més ràpid i quin desnivell han hagut de superar. Esperpèntica realitat.

Al que anava, vaig anar a jugar a futbol, que és el que els xiquets com jo hem fet tota la vida, amb huit divorciats, tres romanesos, un parell de russos, quatre xiques -tres d’elles lesbianes-, i després, gent normalíssima com jo mateix. La majoria trauen el fetge per la boca i per a pal·liar-ho es fan un cigarret entre partidet i partidet. Tot molt normal, però aquell dia es veu que algun d’aquells rebentats del cigarret va veure, entre les motxilles de la banqueta, com el meu mòbil s’enfilava per la butxaca de la bossa. El molt fill de puta me’l va pispar i jo no em vaig adonar fins que no vaig arribar a casa. Quan la certesa es va fer inevitable, vam agafar la bicicleta la Laura i jo i vam tornar al camp de futbol en un acte d’optimisme il·lusori i a punt de començar una crisi de parella d’aquelles de cap de setmana perquè sóc un desastre, un refiat i algun dia perdré el cap. Res, només hi quedaven els russos xutant una pilota perquè com que ni fumen ni xarren perquè són així de sequillosos no es cansen mai. Adéu mòbil.

Vaig tardar uns dies a fer-me a la idea de viure sense mòbil. És lamentable haver de dir-ho i d’escriure-ho, però va ser així. Els diners que valia el mòbil feien mal, però haver de prescindir d’un aparell que et diu bon dia i bona nit, que et fa companyia quan vas a cagar, que t’avisa qua fas tard a anglès i que et recorda que demà venç el termini per a retornar un llibre a la biblioteca, és complicat. Però tot passa, i en uns dies em vaig convèncer que el que m’havia passat era un senyal per a canviar d’hàbits. Em vaig decidir a no tindre mòbil, sobretot, després de comprovar els preus del catàleg de la botiga de Movistar. Tindre diners facilita prendre decisions importants i no tindre’n, també.

Ja havien passat vora quinze dies i la setmana del World Mobile Congress pareixia que seria el moment definitiu per a reafirmar-me en la intenció de viure sense mòbil, heus ací què vol dir anar contracorrent. Ja m’havia acostumat a explicar a companys de faena com és de satisfactori eixir de casa i badar, sense haver de comprovar, intermitentment, l’entrada de correus electrònics, missatges o telefonades de ta mare. Estava content d’entrar al metro i ser d’aquell 0,0034% que mira les musaranyes o llig un llibre. Mireu com m’estava adaptant a la meua nova faceta d’home lliure que ja quasi m’havia adaptat a no rebre un whatssap eixes nits en què la Laura acaba tardíssim i m’ha d’escriure perquè, si no, no m’adorm. Per descomptat, estava convençut d’haver tancant en pany i clau l’etapa de twittaire i instagramer i ja m’havia donat temps a riure’m d’amics i amigues enganxats tothora a l’aparatet. Havia soterrat tots els projectes didàctics per a fer servir el mòbil a classe, perquè per si no ho sabeu, això mola molt i si no ho fas eres un profe carcamal. I veges tu, que hui arribe a casa després de la faena, i em trobe el mòbil que vaig perdre damunt la taula del menjador. No n’hi ha dret.

Encara no sé com collons ha tornat el mòbil a casa després de més de dos setmanes a la intempèrie. És poc probable que la Laura me l’haja amagat durant estes setmanes, però veges tu a saber. Me l’han pogut tornar els Mossos després que el furtador, penedit i covard i segurament rus, s’haja dignat a lliurar-lo. I si ha estat Déu? Així, en majúscules… Perquè si ha estat Ell esborre ara mateix tots els posts on pose l”església de volta i mitja. Bé, fins esta nit no sabré com ha arribat a parar a casa. Si algú té alguna explicació que me la faça arribar via Facebook o correu electrònic, perquè vos diré una cosa, no pense recaure en el pecat. Conviuré amb el mòbil perquè estes coses només passen una volta a la vida, però digueu-me hipòcrita, fantasma i idiota si em torneu a veure twittejant.

Anuncis

One thought on “El conte de quan vaig perdre el mòbil

Deixa un comentari amb el teu nom real

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s