El tramvia groc

EL-TRAMVIA-GROC_9788475884219[1]

El tramvia groc podria haver-se dit El tren del Xitxarra, El mas del Pontarró, La rambla dels molins, La bassa Ginesperes o tants d’altres racons de Biar, o de qualsevol poble valencià, que han deixat d’existir però que viuen encara en “l’ample palau de la memòria”. L’última obra de Joan Francesc Mira és un monument a la memòria del país dels valencians, com li agrada dir a ell, i a una forma de vida que no per aspra, dura i cruel, deixa de ser vital, autèntica i, sobretot, tendra.

A El tramvia groc he trobat la veu de mon pare, de la iaia i de totes aquelles veus que m’han explicat qui sóc a partir de qui eren ells i a partir de com han viscut ells. Després de llegir la trilogia narrativa sobre un alter ego a la ciutat de València, he trobat l’èxtasi narratiu amb aquesta obra. És un autèntic compendi d’exemplars descripcions excelses, plenes de tendresa i nostàlgia i amerades de la racionalitat de qui és conscient que no existeix l’idil·líc.

D’obligada lectura per a tots aquells que contribueixen a la “consumació d’un suïcidi amb què un país sencer camina cap a la mort per autodestrucció, víctima del propi esperit insensible i obtús”. Als que acceleren precipitadament la fi de “tota l’antiga bellesa perduda” i vénen en fotos electoralistes el “triomf definitiu de la lletjor”. Quan parla de la perfectíssima horta valenciana a Mira se li escapen les llàgrimes de veure com les autoritats, dites democràtiques, s’han encarregat de destruir una arquitectura plena de puresa feta de “marges, els solcs i les taules o feixes, la pulcritud de les línies i de les superfícies, la correcció regular dels camps conreats, una cosa que sembla tan fàcil però que ací ha assolit el grau més alt d’aquest art: no hi ha en tota la pell del planeta res més exacte i perfecte”. Eixe patrimoni de l’Horta, extrapolable a qualsevol comarca valenciana, ha sucumbit a una imatge de progrés a partir del qual, suposadament, la gent hi viuria millor, “com si ningú pensara que preservar aquest patrimoni singular, -fet de milers d’hectàrees de bellesa- pot ser tan important, o encara més, que conservar palaus, museus, pintures, escultures, esglésies i catedrals. Ningú no ho pensa, i s’acosta el temps en què haurem de plorar per haver destruït aquesta part, la nostra, del millor patrimoni de la humanitat: d’aquelles produccions de cultura on la intensa utilitat de la funció coincideix amb la bellesa exacta de la forma”. I no ens enganyem, no ha estat el llaurador que planta arròs, o carxofes, o té cura d’oliveres i ametllers el que ha propiciat la destrucció del país per un grapat de diners, han estat “govern i parlament, partits polítics, ajuntaments, tothom que ha rebut algun poder de les mans del poble”. I estic completament d’acord amb Mira: “qui és capaç de destruir una herència com la bellesa impecable d’aquests camps de l’Horta, serà capaç de destruir-ho tot”.

D’aquell temps que les fotos en blanc i negre evoquen calia extirpar el més brut i inservible, com queres hi ha a totes les fustes velles: el franquisme, el masclisme, l’esclavatge… I resulta, que els hereus d’aquell règim que feia bandera de la brutesa humana més rància, són els que a hores d’ara, encara sense condemnar la seua nissaga, es dediquen a destruir el bo i millor que es podia salvar d’aquell temps. Esta setmana acaben unes obres que han volgut “millorar i condicionar” els carrers del centre històric de Biar, i el que han fet és destruir una imatge antiga del poble on l’empedrat ha donat pas uns blocs de formigó blanc que volen imitar no sé què. Milers i milers de recursos públics destinats a la destrucció del patrimoni perquè sí, perquè no hi ha explicació possible per a tanta ignorància. Mentre, cauen les antigues muralles i torretes medievals, s’esfondren els molins impassibles i tristos testimonis d’una arquitectura industrial, s’esborra el blanc de calç d’un poble d’arrels àrabs per uns colors pastissos propis d’un altre segle, es censura la llengua del poble que fa huit-cents anys es parla per l’idioma del govern, de l’exèrcit i del clero, i tantes altres malifetes d’uns governs idiotitzats pels vots, per la supèrbia i ofegats en la més espessa ignorància.

Espere ser a temps per no haver de llegir altres llibres com El tramvia groc per evocar el meu poble tal i com l’he conegut. Que el país dels valencians encara aprofite alguna oportunitat per fer que el poc que ens ha quedat no caiga mai més en “l’ample palau de la memòria” i de l’oblit.

Anuncis

Deixa un comentari amb el teu nom real

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s