Cant de sirenes?


Confessaré que fins ben poc –unes setmanes- no sabia qui era Pablo Iglesias. Havia escoltat parlar d’ell, al vol, com qui escolta voltejar de lluny, i sense voler el subconscient em projectava la memòria del llegendari i insigne fundador del PSOE i de la UGT. No acabava d’entendre esta connexió ni tampoc en tenia ganes. La política de Madrid m’esgota profundament.
El Twitter m’ha desvetllat del son. Un amic resident a París, flegmàtic seguidor de l’actualitat local i que pateix d’incontinència tuitaire, va despertar del tot el meu acomodat subconscient amb una piulada que, si fa no fa, deia així: “M’espanta qualsevol cosa que vinga de P. Iglesias. Postureo de pollosos”.
Miquel, perdona’m per la intertextualització. Per primera volta em vaig adonar que el Pablo Iglesias de què tots parlen no podia ser el mateix que el que  Zapatero, Alfonso Guerra i Felipe González tenen penjat en un pòster del seu despatx per expiar els seus pecats neoliberals. Dit i fet, el vaig googlejar de seguida i el Youtube em va oferir un grapat d’intervencions del jove professor universitari. Efectivament, Pablo Iglesias és un autèntica sensació mediàtica a punt de desbancar del rànquing d’indignació el guapíssim i prometedor Albert Rivera. Es coneix que les seues participacions loquaces a programes com La Sexta Noche, El gato al agua, Las mañanas de la cuatro, La noche en 24 horas i un llarg etcètera de tertúlies televisives farcidetes de politòlegs, analistes i gurús de les veritats absolutes l’han catapultat en línia recta i ascendent cap a la popularitat.
Deixeu-me ara que m’esplaie amb l’amic Rivera, un audaç personatge que ha bastit un projecte polític a partir de les engrunes que van deixant-se pel camí el PP i el PSC en cada acte públic que tenen l’oportunitat d’espifiar. Es tracta d’un encantador de serps, amb una llengua educadament viperina i vestit amb uns pantalons i americana “super slim fits” que –diuen-  l’afavoreixen molt. S’ha de dir: Rivera puja el nivell i el pedigreede les manifestacions del 12 d’octubre entre tanta àguila i tanta bicolor. És, com ja he dit, una nova classe de polític que ha sabut trobar i guanyar una nova franja electoral ataronjada (com Compromís, veges tu la paradoxa) i que rep el suport mediàtic incondicional i permanent de grups madrilenys com Prisa, Vocento, la Cope, Planeta, Globomeida, Mediapro o el Mundo. Quasi res! El seu discurs polític i ideològic és el resultat d’una coctelera de les misèries dels partits tradicionals espanyols. El resultat, a primer colp d’ull, és una cosa ben diferent a la que ens tenen acostumats Rubalcaba i Mariano, però amb els mateixos efectes rancis de sempre. Ciutadans és com aquell cocktail de colors que camufla perfectament les begudes dures que ens hem cansat de beure, però si li mirem el cul i descobrim la recepta, acabarem vomitant igualment. (Potser Jordi Cañas, número dos de C’S i investigat per blanquejar diners negres, es beu el seu propi coktail, jutgeu vosaltres mateixos).



Albert gaudeix de tan de plató que al final ha aconseguit una parròquia considerable i les enquestes a Catalunya ja el situen per davant del PSC i del PP. Xè, si fins i tot he hagut d’escoltar de ma mare allò de “Què bé que parla este xic”. I és cert, parla tan bé com les sirenes que captivaren Ulisses tot i l’advertiment de Circe.
De la mateixa corda, Pablo Iglesias ha bastit el seu lideratge gràcies a la presència televisiva i mediàtica que du a terme paral·lelament a l’amic Rivera. En este cas, a Iglesias el passegen pels platós dels grups mediàtics per a actuar com a esquer indispensable en qualsevol tertúlia, un ham sucós per a les queixalades famolenques dels tertulians més experimentats. Però la presa és hàbil; es tracta d’un jove professor madrileny, desatacat, pelut i amb una preciosa dicció d’un castellà estranyament conciliador, respectuós, engrescador i optimista. Desconec si Pablo Iglesias pretén ocupar escons al Congrés dels Diputats o pretén viure de la política; desconcerta la claredat amb què esmicola els arguments del tàndem PPSOE i atreu els esporàdics de la política. De moment, ha engegat Podemos, una plataforma política que, segons ell, vol sumar forces amb altres partits de tall esquerranós. D’ell, només es pot extreure conclusions senzilles: pensa com la majoria de nosaltres, n’està fart, vol canviar-ho tot i té l’agilitat de fer callar Paco Marhuenda i altres bestioles de la casposa ultradreta espanyola. Sí, podríem dir que el meu amic Miquel es referia a esta senzillesa quan utilitzava l’adjectiu “pollós”. Senzillesa que alguns, fins i tot, l’elevarien a populisme. Eixe és el seu pecat: a diferència de Rivera, Pablo Iglesias a més d’aprofitar-se de les despulles dels partits tradicionals com IU o PSOE, es presenta a la societat per a combatre la indignació del camp de petanca, de la barra del bar, de cua de supermercat, d’ascensor matiner. I, senyores i senyors, és que existeix algun discurs més important? Crec que a Iglesias se l’ha de tindre en compte, possiblement no com a candidat a batre, sinó com un exemple de la necessitat popular d’entrar a les institucions per a tombar el sistema actual i començar de zero. Pablo Iglesias no té cap projecte polític més enllà del cabreig general de la societat espanyola; és, doncs, un altaveu intel·lectual de la indignació d’aquells que n’estan farts i no saben com dir-ho.
Ara bé, tractar este personatge d’un xarrador melenut que vol el seu tros de pastís, és desprestigiar les veus sorgides del poble. Els militants dels partits tradicionals, sovint encegats per unes lletres que ja no signifiquen res, s’ho haurien de fer mirar i incorporar el discurs i sobretot, la metodologia de la nova i autèntica esquerra, vinga de la mà de Pablo Iglesias o de qualsevol altaveu que encoratge a l’esperança.
Però, estimat Iglesias, tot i el meu vot de confiança en la teua cursa, per a mi has arribat tard. Només sóc un valencià, resident a Catalunya que s’aterroritza veient com l’esquerra espanyola es discuteix la rapinya que el PP va deixant a cada mastegot. M’ho mire del tot escèptic i pense que l’últim polític que va prometre i augurar un nou marc de convivència en una Espanya plural, solidària, agermanada i sostenible, ha esdevingut un botxí de les classes populars, un traïdor als valencians, un venut als mercats i un instigador del desnonament i el lladrocini bancari. No votaré esquerres de Madrid, però desitge que el poble espanyol aconseguisca bastir un projecte digne que vetlle per les persones, amb les mans esteses a la gent i el puny tancat als de la factureta. I ja de pas, si no és demanar massa, que facen un pas endavant cap a la democràcia i deixen votar els pobles sobirans el seu futur. Del cabreig a la constitució d’un projecte polític i la creació d’una alternativa real hi ha un món. Jo, per això, em quede a Compromís. Estic segur que jo des d’allí i tu des d’allà ens entendrem.

Dit tot això, assumisc que algú encara em diga que el meu punt de vista és d’un postureig pollós insuportable.
Anuncis

Deixa un comentari amb el teu nom real

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s