Hola President Fabra!



A Biar sempre passen poques coses. En eixe sentit, és un poble com la majoria, arraulit en si mateix, vanitós i amb poca esma per a quasi tot. Només la festa perpetuada convoca la gent al carrer, i de retruc, a la germanor i el bon ambient. Això només passa en les festes de Moros, la resta de l’any ningú es recorda de la cordialitat i les ànimes que hi viuen es dediquen a fer-se la guitza entre ells.
Però de tant en tant, de manera extraordinària, el poble se somou per algun fet que se n’ix de la serenor habitual: algun veí té un accident, té lloc un casament d’alta volada, s’obre o es tanca un negoci local o rep la visita del bisbe. En eixe últim cas, el que se somou són les faixes de les beates i les corbates endiumenjades dels patriarques de les millors famílies.
Fa poc el poble va tornar a viure un d’eixos episodis costumistes de traca i campanar. L’Ajuntament, es podria dir que amb nocturnitat i traïdoria, va anunciar la visita imminent del President de la Generalitat, Alberto Fabra, dos dies abans amb un tímid anunci al web institucional. En altres temps recents d’inauguracions i promeses electorals, les autoritats de bona fe haurien encartellat les marquesines del terme i hagueren publicitat l’esdeveniment als quatre vents. Però són temps difícils per al partit de les gavines i el vent no els bufa al seu favor, per això van calcular que millor fóra no alarmar el ciutadà per si de cas algun instigador local, malgirbat i insolent, se li ocorria convocar una tomatina.
Els acòlits al règim que es van assabentar de la notícia es van mudar com mereixia l’ocasió. Camises ben planxades i les sabates ben embetumades, faldes fins els genolls i la bijuteria més llustrosa, i és que la fatxenderia és un esport que es practica molt bé a Biar. A les cinc de la vesprada ben tocades, la plaça anava omplint-se de gent. A la façana de l’església, un grup de manifestants esporàdics, entre els quals em trobava jo, esperàvem amb xiulets, cartells i matraques l’arribada del molt Honorable. A l’altre cantó de la plaça, tota la vella guàrdia del poble desxifrava qui érem cadascú i a quina família roja ens havien d’encasellar. Als pobles, per qui no ho sàpiga, quan no es parla de l’oratge la conversa més eficient és la dels parentius. Hom pot esmerçar tota la sobretaula botant de família en família per acabar assegurant que els avis eren cosins-germans. 
El centre de la plaça l’ocupava la premsa oficialista i la font. L’estampa s’anava completant com qui distribueix les figuretes del Betlem: les beates fent palmes, el retor sempre amb el bàndol correcte, el pseudocronista i l’arxiver del règim; més tard, anava entrant el veïnat curiós que en públic sempre es declara apolític però sempre vota el PP per qüestions de sang. Poc a poc anaven desfilant regidors, alcaldes, autoritats de la Diputació i altres ànimes sempre a punt per a demostrar la seua lleialtat i compromís amb la causa pepera. Tot l’atrezzo vivent, protocolàriament, saludava el tricorni de la Guàrdia Civil, els altres cossos de seguretat i l’autoritat religiosa. Tot es disposava, tot ben mesurat, calculat i estudiat.
Els cotxes oficials, amb les llunes tintades, van fer l’entrada triomfal per la plaça, amb uns Fords de la factoria d’Alumussafes perquè ningú els diga que no consumeixen productes locals. Els manifestants, alhora, escridassàvem i increpàvem els polítics i autoritats, mentre alcaldes, regidors i afeccionats, com l’Alcalde de Beneixama o de Banyeres de Mariola, es reien i aplaudien irònicament la nostra protesta. Tot un exemple de salut democràtica.
Alguns d’ells ens deien malfaeners, altres porcs, maleducats, i tot un reguitzell d’insults i blasfèmies acompanyades de gestos obscens i provocadors. Ningú diria que les bones maneres les van inventar els de dretes. Al seu torn, esporàdicament perquè no va haver temps d’organitzar res més inspirat ni original, la trentena de veus que ens vam aplegar vam cridar consignes com “Fora, Fora” o “Que tornen els diners”. D’original no tenia res, ho assumim, perquè eren les mateixes cosnignes que crida mig Europa contra els polítics que, més elegantment o menys, han buidat les arques de la gent.
Aquella escena, diguem-ne grotesca, no va significar massa. En uns quants mesos ningú recordarà el dia i tots tornarem a ser bons veïns davant una barra amb un got a la mà. Segurament als polítics escridassats els esvara tota mena de clams i protestes; altrament, actuarien d’una altra forma. Però l’anècdota té una significació especial, o almenys això volem pensar els que hi vam acudir, perquè en esta delícia de poble on tot sembla tranquil, es van constatar certes coses: La primera i més plàstica va ser la distància ideològica que encara hi ha al poble tot i la beatificació constant de la transició i la Constitució. La separació física entre una part de la plaça i l’altra sembla definitivament insalvable, ja que uns continuen amb els lemes del franquisme i beneint la democràcia que s’han fet a mida mentre que els altres volem canviar-ho tot i substituir l’acutal sistema per un de nou més just, equitatiu i respectuós amb les persones i els pobles.
Una altra constatació és la manca de llibertat d’expressió que té la ciutadania: Fabra assegurava davant la premsa que venia a Biar per parlar als ulls a la gent, però en canvi, a nosaltres, mitjançant les forces de seguretat, se’ns impedia acostar-nos ni un pam per fer arribar el nostre missatge. Com sempre, el cordó policial anava enganyat. Els polítics que allà s’anaven aplegant eren els autèntics mereixedors de les manilles i la gàbia.
Però el més significatiu i el més esperançador és que hi vam ser. Fabra no va tindre una rebuda de catifa roja, ni el poble va eixir a saludar-lo. Se’n va anar amb cridòria i amb rebuig per molt que tancaren les portes del balcó de l’Ajuntament per no escoltar els crits.
Nosaltres també vam ser part de la figuració, de l’atrezzo costumista. Alguns no vam ser massa educats i segurament ens calgué més determinació per organitzar-nos millor. Siga com fóra, ens vam manifestar i vam haver de cridar perquè és l’única forma de poder parlar en este sistema clivellat, arnat i putrefacte. El 10 d’octubre trenta persones vam compartir clams i rebuig a un president que personifica la debacle democràtica, social, econòmica i política que ha protagonitzat tants anys de PP.

Això sí, done gràcies haver nascut als huitanta, perquè tot i la manipulació, la por i les amenaces no estic sota la soca d’una olivera. Paraules greus i distorsionades, però certes i clares que vam haver d’escoltar.

Anuncis

Deixa un comentari amb el teu nom real

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s